Desitjades i desitjants

No vaig entendre que aquest projecte anava de desig fins que ja estava molt desenvolupat. I la mirada em va canviar. Ara soc capaç de veure-hi més capes. Fruit de converses amb una psicoterapeuta vaig poder anar treient l’entrallat d’aquesta explosió de cossos grassos. Primer vaig viure-ho com a fruit d’emocions no expressades. Les primeres Gordes van sorgir d’una situació emocional trencadora, a la que es sumava una lesió incapacitant. Tot i la foscor, vaig trobar en aquesta situació l’espai per a llegir i dibuixar. Del dolor van sorgir elles.

Però anava avançant en la creació i en la teràpia i anava veient que les dones ja no ploraven. Que eren sensuals i divertides. I el desig va entrar en escena i tot va prendre un nou significat.

Desitjo i vull ser desitjada
Estimo i vull ser estimada

Sovint els cossos grassos estem lligats al concepte de fetitxe. Hi ha moltes persones que se senten atretes pels cossos grassos. En els comentaris de publicacions a xarxes socials moltes dones ploren davant d’una situació que les trenca: tenen relacions sexuals i afectives amb persones que les amaguen. La vergonya nega la normalitat a les persones amb cossos no normatius. Qui voldria ser objecte de burla de forma voluntària?

La norma és garantia d’acceptació social. Tenir relacions amb algú fora de norma, és un risc que no tohom vol afrontar.

Aquest estigma també provoca una repressió dels desitjos propis. No s’accepta que les persones amb cossos grassos manifestin obertament que són persones desitjants. I molt menys que siguin desitjants de cossos que semblen vetats per a qui no compleix la norma. Fins i tot a les aplicacions de cites, l’algoritme no et mostra més que el que tu “mereixes”. Així les persones atractives segons la norma, només veuran persones com elles. I les persones fora de norma… bé, mai formaran part del menú.

Arribats a aquest punt només ens queden dos camins: la resignació o la disidència. Crec que està clar, on es mou aquest projecte.

Reclamant l’espai propi

Les Gordes fan seva una paraula que la societat ha carregat de violència.

La paraula gorda no és un qualificatiu neutre. Ve carregada de terribles connotacions. I aquestes s’estenen a tots els àmbits de la vida.

Davant d’una societat que invisibilitza els cossos grans, que els nega el seu espai, no ens queda una altra que ocupar-lo i fer-lo nostre. Però és un camí llarg i difícil, perquè requereix de l’autoacceptació.

Les meves gordes reclamen el seu espai. Es mostren vulnerables, afectades, reflexives però a la vegada vives, expansives, amb una presència amable, destil·len erotisme, però per davant de tot, fan visible una potent rotunditat.

Donant cos a les emocions

Són fruit d’un moment vital dur, físicament i emocionalment.

Quan tot perd el sentit, apareixen elles i ho fan amb tanta força que va ser impossible no escoltar-les. Sospito que m’ensenyen a mostrar-me tal com soc, a donar cos a les meves emocions i al desig.

En tot aquest temps que les he tingut a la vora, m’han obert els ulls per copsar la pròpia vulnerabilitat. També han remogut coses en d’altres dones. Algunes d’elles m’han manifestat sense complexes que s’hi veien reflectides. I per això, són tan meves com seves.